28 de juliol del 2008

El quart món



Estem acostumats a pensar, a creure, que la pobresa i la misèria són una cosa exclusiva dels països subdesenvolupats, però només cal sortir de casa per veure que no és així. A cada pas que fem ens trobem el dolor, la soledat, la injustícia i la marginació personificades.

El Quart Món es podria definir com la pobresa en els països desenvolupats i tot i que pugui semblar que les paraules ‘Quart Món’ s’acaben d’inventar, descriuen una realitat que no és nova precisament.

El progressiu creixement econòmic que experimenten els països desenvolupats no es veu reflexat en tots els àmbits socials. La distribució desigual de la riquesa en els països del Primer Món va augmentant la distància que separa a les persones riques dels grups més desafavorits i, a mesura que l’economia del món occidental creix, augmenta també la quantitat de persones a les que aquesta riquesa no els hi arriba.

Sectors cada vegada més amplis de la població cauen en la miséria, la marginació i exlusió i només a Europa existeixen més de 40 milions d'exclosos socials. Són persones que ocupen el mateix espai físic, però no el social.

- Ancians desamparats

- Vídues i mares sense mitjans econòmics

- Immigrants

- Nens abandonats, explotats o prostituïts

- Marginats socials

- Persones que exerceixen la prostitució

- Persones sense sostre, drogadictes i vagabunds

- Minories ètniques

Aquests grups de persones solen tenir vulnerats tots o quasi tots els drets que els correspondria pel simple fet de ser persones o ciutadans, com el dret a la salut, a una vida digna, a la vivenda, etc.

Tenim la pobresa molt a prop de casa i combatir-la hauria de ser un objectiu, un repte per la societat en la que ens trobem. Al nostre costat, pels carrers de la nostra ciutat hi ha moltes persones que semblen ser aparentment invisibles.


2 de juliol del 2008

Sanitat Americana

Una dona mor abandonada als serveis d'urgències d'un hospital dels EUA

Una dona malalta ha mort a la sala d'espera dels serveis d'urgències d'un hospital psiquiàtric de Brooklyn, a Nova York, quan, estirada a terra, ha estat ignorada en repetides ocasions pel personal del centre sanitari i altres pacients.

Després de 24 hores d'espera, Esmin Green, de 49 anys, s'ha desplomat i ha agonitzat a terra, a la sala, sense que ningú mogués un dit per socórrer-la. La dona ha acabat sent víctima del menyspreu i la negligència del personal de l'hospital.

Una càmera ha estat testimoni de la seva agonia a terra a la sala d'espera del centre sanitari. Les imatges gravades mostren diversos usuaris que contemplen l'escena sense avisar el personal sanitari i un guàrdia de seguretat que hi treu el cap en repetides ocasions i veu la pacient, però no fa absolutament res.



Finalment algú ha avisat i el personal del psiquiàtric només ha estat a temps de comprovar la barbaritat que s'havia comès.

Un brot psicòtic havia portat Esmin Green a l'hospital, malaltia que ha acabat matant-la. Sis dels responsables del centre han estat acomiadats pel succés.

Tot això passa als EEUU, país considerat la primera potència mundial.

Segons l'Institut de Medicina, tots els anys moren prematurament més de 18.000 persones per manca d'assegurança sanitària. Si això no fos suficient, també esta en perill la ja insuficient assistència mèdica pública. Gairebé tots els estats d'EEUU han anunciat plans de retallades en Medicaid, el programa de cobertura sanitària per a les persones amb menys recursos. Si es porten a terme aquestes mesures, diversos milions de persones més es quedaran sense assegurança mèdica en els pròxims anys.

En l'actualitat, un de cada sis habitants d'EEUU no disposa d'assegurança mèdica. El perfil de la persona sense assegurança mèdica a EEUU resulta veritablement sorprenent. Vuit de cada 10 pertanyen a famílies en les quals un o més adults treballen. Un terç viu en famílies amb uns ingressos anuals superiors als 50.000 dòlars (uns 41.600 euros). El grup de persones sense assegurança que va créixer més ràpidament l'any passat va ser el d'adults amb ingressos mitjos i alts. La majoria treballava en petites empreses i, o van ser acomiadats, o les seves empreses van traspassar als treballadors els costos perquè les primes havien pujat un 13% de mitjana, el major increment dels últims 30 anys.

El resultat és que, el sistema sanitari nord-americà «incentiva a tot el món a fer el menys adequat». Incentiva als metges a rebutjar pacients sense segur o amb assegurança insuficient. Incentiva als pacients a renunciar a tractament fins que la seva situació sigui crítica. Incentiva a deixar de treballar per a poder optar als programes d'ajudes públiques. Incentiva als hospitals a elevar els seus preus perquè siguin els pacients sense segur els quals compensin la reducció de les quantitats per reemborsament decidida per les companyies asseguradores. Si cadascun d'aquests incentius perversos és nociu, junts donen un diagnòstic de desastre segur.


En aquesta línia crítica resulta molt interessant el documental de Michael Moore, Sicko

Aquesta pel·lícula és molt impactant per a una persona acostumada a un sistema sanitari on l'atenció de la població està garantida per una llei, sent aquesta atenció un dret universal. Al principi sembla com si estes fent broma amb les històries que va contant sobre casos de persones que han sofert un accident o han contret alguna malaltia, persones que han de triar entre la seua salut o la bancarrota.

Després d'aquesta introducció, tan impactant per a nosaltres europeus, Moore va fent un recorregut per diferents sistemes sanitaris i els va comparant amb el nord-americà: Canadà, Regne Unit, França, Cuba. En realitat no troba cap motiu en aquestos països que façi que el mateix sistema no pugui ser implantat en els Estats Units.

És difícil d'explicar racionalment que en el país més ric del món hi hagui 45 milions de persones sense dret a la sanitat pública. Un país en el que quan et fan un contracte de treball la gent valora més el tipus de cobertura sanitària que li estan oferint que el sou.

A part de tot aquest contingut és una pel·lícula que es deixa veure fàcilment, encara que potser el nivell d'enuig et vaja pujant poc a poc. Aquesta pel·lícula també ens hauria d'ajudar a valorar més el tipus de sistema sanitari que tenim a casa nostra i no deixar que baix cap concepte ens el canviin.


www.Tu.tv




www.Tu.tv

24 de juny del 2008

Tecnologia WiFi

El desenvolupament de dispositius informàtics i no-informàtics ha suposat el creixement de la instal·lació de tecnologies basades en les radiofreqüències i microones que permeten la connexió sense fils entre diferents ordinadors i/o portàtils. La tecnologia wifi (Wireless Fidelity), oferix la possibilitat de connexions ràpides a través de senyals de ràdio sense cables o endolls. Les tecnologies Bluetooth, wifi, PDAs, WiMAX tenen el denominador comú de referir-se a tecnologies que permeten la comunicació de veu i dades sense utilitzar cables. Aquestes tecnologies estan reemplaçant als cables de connexió. Les xarxes sense fil tipus Bluetooth, amb un abast de 100 metres o els sistemes wifi, d'un abast superior, on podem estar permanentment connectats. Tots aquests sistemes emeten camps electromagnètics similars a la telefonia mòbil.


Avui se celebra el Dia Internacional contra la Contaminació Electromagnètica, una data que Ecologistes en Acció celebra recordant que el desenvolupament de les infraestructures de telecomunicacions, sobretot antenes de telefonia i WiFi, han suposat un augment significatiu d'aquest tipus de contaminació. En un article sobre el tema publicat en la seva pàgina web, l'associació ecologista demana una moratòria per a la instal·lació de punts d'accés sense fil a internet, al considerar que generen contaminació electromagnètica. I demana una moratòria en el desplegament de les xarxes UMTS i WiFi pel seu alt contingut energètic.


També sostenen que les exposicions a les emissions electromágnéticas derivades del WiFi són "nocives i que hi ha una evidència substancial que aquestes emissions poden causar reaccions inflamatorias, reaccions al·lèrgiques i canviar les funcions immunes normals".


Demanen per això una moratòria en la implantació de xarxes sense fil, i la seva substitució en centres d'ensenyaments, biblioteques públiques i universitats i edificis públics "per sistemes ADSL de cablejat coaxial o fibra òptica.


Article complert aqui.

13 de juny del 2008

Diccionari I


Justícia
f. Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret, una de les quatre virtuts cardinals.

2 de juny del 2008

Reflexió - 10 problemas no resueltos en 2007

L’article d’opinió de David Hayes publicat al diari El País, el 31 de desembre de 2007, mostra una sèrie de problemes que s’arrosseguen des de fa temps i que depenent de com es desenvolupin durant el 2008, a més a més de la forma com se’n pugui fer front, podrà variar de forma ostentosa els fets que puguin succeir en un futur. L’autor durant els paràgraf introductoris reclama solucions urgents i alhora imaginatives per tal d’afrontar uns problemes que s’han anat acumulant, i alhora que se n’ha fugit de la responsabilitat d’afrontar-los.

Els problemes que ens cita l’autor en aquest article són varis i de diferents temàtiques. Així per exemple, fa referència a problemes de temàtica econòmica, climàtics, socials i bèl·lics. De totes formes, s’ha de comentar que encara que siguin de diferents temàtiques la majoria es poden interrelacionar entre ells, ja que el fet de trobar solucions a alguns problemes pot desencadenar un seguit de solucions per altres. Així per exemple una possible solució al problema que l’autor esmenta de la proliferació de l’armament nuclear, podria ajudar a trobar una solució als conflictes armats o les disputes congelades.

Si es fa un breu balanç del que esta sent aquest 2008, podrem veure que s’està buscant solucions a problemes com el de proliferació d’armes que afecten a les persones civils com poden ser les mines antipersones o les bombes de dispersió. És important comentar que en aquest cas estan sent molt important tot l’impuls que s’està donant per part de grups de pressió que juguen en favor de la pau al món. Així també, durant aquest 2008 s’ha pogut observar les carències d’estats dèbils on hi ha un gran carència de qualitat de vida als seus habitants (cas de Myanmar), o també com els conflictes armats que es trobaven en estat congelat estan lluny de trobar una solució als seus problemes (cas del conflicte de Darfur o Palestina)

Com bé diu l’autor del text de cara a trobar possibles solucions als conflictes és important l’existència de líders mundials amb una visió de responsabilitat global, característica que manca en l’actualitat. Així mateix les persones civils haurien de tenir una consciencia de cooperació, i alhora com els líders, de responsabilitat global, ja que els civils som els que podem fer pressió per tal d’exigir solucions per conflictes que poden ser difícils de solucionar.

27 de maig del 2008

Diez problemas no resueltos en 2007

De Palestina al cambio climático, los riesgos para la humanidad son cada vez más grandes y más evidentes. Afrontarlos con un "nosotros global" es de sentido común, pero ¿cómo llegar a ello?


El hecho de que la historia se vive hacia delante y se comprende hacia atrás sigue dando trabajo a periodistas e historiadores, pero también puede procurarles una cómoda huida de la responsabilidad de involucrarse en el complicado "ahora". Porque el presente también es historia.

El intento de encontrar sentido a un momento -"pensar el presente desde un punto de vista histórico", como lo expresó Walter Benjamin- es incluso más necesario en un mundo cuyos problemas acumulados requieren ideas nuevas y soluciones urgentes e imaginativas. Ya hemos perdido mucho tiempo para afrontar algunos de ellos: el calentamiento global, Israel-Palestina, la proliferación de armas, una estrategia política para abordar el terrorismo... y puede que nos quede menos (para estos y otros problemas) del que pensamos.

¿A qué está esperando el mundo? Una respuesta fácil es que espera nuevos líderes con sentido de la responsabilidad global, un déficit palpable en casi todas partes: en Estados Unidos, en Naciones Unidas, en Europa, en potencias en auge como China y en países ricos en recursos como Rusia e Irán. Demasiado fácil, porque la ausencia de soluciones no sólo es culpa de los que gobiernan; también se debe a las imperfectas instituciones del mundo, a las ideas superfluas y a una ética social disgregada.

El año 2008 no es demasiado tarde para empezar las obras de reparación. Porque a medida que la primera década del siglo XXI se acerca a su fin, se hace cada vez más evidente que los procesos de transformación del mundo son en escala, velocidad y carácter, complejos y de enormes proporciones, quizá en un grado sin precedentes. En casi todas las regiones geográficas y ámbitos de la vida humana, las tensiones y desafíos son el signo visible de problemas estructurales profundos que exigen una atención coordinada y centrada.

Diez tendencias. El modo en que se haga frente a estos problemas moldeará el curso de los acontecimientos en 2008. Una lista de sólo los 10 más importantes da una idea de la magnitud de la tarea:

* El desplazamiento a largo plazo del poder económico y financiero global desde Estados Unidos y Europa a Asia, sobre, todo a China.

* La inevitable y apremiante amenaza del cambio climático global.

* Los efectos económicos y sociales de la globalización (entre ellos, mayor desigualdad en el interior de los países y el peligro de las epidemias globales).

* Los conflictos armados, las insurrecciones y las disputas "congeladas", a menudo, acompañados de crisis humanitarias (entre ellas Irak, Afganistán, Darfur, el sureste de Turquía, la República Democrática de Congo, Georgia, el sur de Tailandia y el Sáhara Occidental).

* Las disputas geopolíticas con gran potencial destructivo (entre ellas, las que implican a Irán, Israel / Palestina, Kosovo / Serbia, China / Taiwan y Pakistán).

* Las crisis de Estados en los que la vida de los ciudadanos está especialmente degradada (entre ellos Myanmar, Zimbabue y Corea del Norte).

* Los problemas de la proliferación del armamento nuclear y de otras armas de destrucción masiva o a pequeña escala (entre estas últimas, las armas pequeñas y las bombas de racimo).

* El cambio en el orden mundial expresado por la creciente confianza en sí mismas de potencias incipientes, que se ve alimentada por la progresiva influencia estratégica y/o el "nacionalismo de recursos" (entre ellas China, Rusia, Irán y Venezuela), junto a la confusión y la mala dirección de Estados Unidos.

* El impacto del islamismo y otras formas de radicalización, y de manera más general, el surgimiento de una identidad política musulmana global como parte de lo que Malise Ruthven ha denominado "el supermercado divino".

* Las consecuencias de la inmigración y el "movimiento de personas", tanto para los países que envían como para los que reciben, y en todos los campos de la vida política, social y cultural (y en especial para las actitudes hacia la identidad nacional y la diversidad social).

* El impacto de las nuevas tecnologías (Internet, los teléfonos móviles, las redes sociales) sobre la experiencia humana, la identidad y las oportunidades vitales.

* La nueva vulnerabilidad de la democracia, como idea y como modelo político, frente a los regímenes autoritarios y el populismo burdo e insurgente.


Tres contradicciones. Un componente de las tribulaciones del mundo es que muchos de estos problemas sólo pueden comprenderse en relación con uno o más del resto. Tres ejemplos pueden ilustrarlo.

En primer lugar, el puro peso y dificultad de muchos de esos 10 problemas, desde el futuro de Myanmar y Palestina hasta cómo hacer frente al impacto de la inmigración y al cambio climático, puede engendrar hastío o pasividad entre los ciudadanos. Las dificultades han estado allí durante tanto tiempo, y hay tantas fuerzas y factores que parecen conspirar contra las soluciones prácticas, que uno se pregunta si el progreso es posible. Al mismo tiempo, la propia interdependencia de estos problemas (el de Kosovo es al mismo tiempo intercomunal, transnacional, regional y global, y esto es emblemático) es señal de su realidad política; donde tantos tienen un interés, el compromiso en sí puede ser un antídoto contra el lujo de la desesperación.

En segundo lugar, la difusión de las dinámicas tecnologías de la comunicación hace que la gente se sienta más débil y más fuerte al mismo tiempo. La inmediatez de la información y de la opinión, sobre todo a través del implacable ciclo de noticias de 24 horas al día, siete días a la semana, produce sistemáticamente una desesperante sensación de sobrecarga inmanejable que fomenta la dependencia de fuentes poco fiables o incluso extremistas; si hay tanto que procesar y filtrar ¿por qué no dejar que las ideologías del poder y de la simplificación radical hagan el trabajo de los ciudadanos por ellos? Aun así, las mismas ideologías que incitan a retirarse a enclaves de acuerdo tribal también aumentan la capacidad de la gente para ampliar su conocimiento, encontrar formas innovadoras de obligar al poder a rendir cuentas y desarrollar sus propios canales ilustrativos de conexión y movilización social.

En tercer lugar, la desconexión entre lo individual y lo colectivo es una parte cada vez más clara de la situación global contemporánea. Esto también se destaca por el hecho de que los usos de la tecnología a menudo fragmentan y disuelven los vínculos sociales a la vez que los refuerzan. Más ampliamente, la retirada o fracaso de grandes proyectos sociales y de las "grandiosas narrativas" de la ideología política ha ido acompañado de una búsqueda intensa de repuestos que (en el caso de los movimientos contra la globalización, el ecologismo o el nacionalismo regenerativo, por ejemplo) aún no han encontrado una adherencia política real; mientras que el avance de una sociedad global de consumo que apela a la aspiración individual parece definir igualmente esta época.

En medio de estas contradicciones, y a falta de ideas que sean esclarecedoras en sí mismas y también se dirijan a las experiencias de la mayoría de los ciudadanos, la búsqueda activa de nuevas formas de comunidad política a menudo toma rumbos retrógrados o despilfarradores. Lo que queda son intentos dispares y descoordinados de encontrar respuestas coherentes a los problemas globales sin las estructuras de gobierno, las instituciones, los organismos, las ideas y la ética y el liderazgo político esenciales para resolverlos.

Más que nunca, estamos (en palabras de Kant) "inevitablemente unos junto a otros". Una combinación de polarización política, desigualdad e injusticia galopantes, seducción del dogma y disponibilidad de armamento destructivo aumenta los peligros de ignorar esta realidad. Un "nosotros global" es el principio del sentido común; pero ¿cómo llegamos hasta ahí? En vísperas de 2008, la descripción que hizo Minxin Pei del dilema político de China -la "transición atrapada"- parece válida para el mundo en su conjunto.


David Hayes es subdirector de OpenDemocracy (www.openDemocracy.net). Traducción de News Clips


* Aquest text està extret del diari El País, en una publicació amb data 31/12/2007. Serà un text del qual se'n farà un article de reflexió en aquest mateix blog. Animeu-vos tots a donar la vostra opinió!

20 de maig del 2008

Birmania


Nom oficial: Unió de Myanmar (abans Birmània)

Capital: Pyinmana

Sistema de govern: Consell Militar

Cap de l'Estat: General Than Shew, president del 'Consell per a la Pau i el Desenvolupament de l'Estat', des del 23.04.1992


(Govern en l'exili: NCGU
B, Coalició Nacional de la Unión de Birmània, constituïda després de les eleccions de 1990 i reconeguda internacionalment des de 1991)

Població: 42.909.464 (est. juliol 2005)

Superfície: 676.000 km²

Idioma: el myanmar (birmà) és l'oficial. També es parlen altres llengües tribals com el karen i el shan Religió: Budista (87%). També hi ha minories animistas, musulmanes, hindús i cristianes.



Els 14 estats que componen la Unión de Myanmar, antiga Birmània, viuen sotmesos a una dictadura des de 1962. La repressió contra qualsevol vestigi d’oposició ofega al país més gran del sud-est asiàtic. A més, Birmània és també escenari de la violació sistemàtica dels drets dels grups ètnics minoritaris. Milers de civils són 'reclutats' per l’Exèrcit per a realitzar treballs forçosos en plantacions, en la construcció de carreteres, entre d’altres, segons denúncia des de fa diversos anys l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Gairebé tres dècades després del cop d’estat de 1962, la política de nacionalitzacions i aïllament de la «via birmana al socialisme» de Ne Win havia convertit a un dels països més rics i pròspers d'Àsia en un dels més pobres del món. La insostenible situació econòmica va ser el detonant de les protestes prodemocráticas que al març de 1998 van començar a prendre força a les universitats. Ne Win va designar com a successor un dels màxims responsables de l'aparell repressiu del règim i van avivar encara més la revolta, el 8 d'agost de 1988 centenars d’estudiants moren víctimes de la brutal repressió contra els manifestants en els carrers de Rangun.

La necessitat de frenar la febre revolucionària duu als militars a anunciar la celebració d’eleccions lliures. Però el règim no esperava una derrota en les urnes. Encara que el NLD va assolir 396 dels 485 escons del Parlament, els militars es van aferrar al poder i es van negar a transferir el govern fins que es redactés una nova Constitució, sempre sota la seva aprovació. Els diputats electes de la NLD van constituir un govern en l’exili.

La repressió política continua a l'ordre del dia i, al maig de 2003, Suu Kyi, principal representant de l'oposició, va ser detinguda de nou i retinguda a la presó durant més de tres mesos i posteriorment condemnada a arrest domiciliari. El 20 de maig de 2006, les autoritats birmanes van permetre el primer contacte internacional en tres anys amb la capdavantera opositora, que es va entrevistar amb un enviat especial de Nacions Unides. La notícia va ser rebuda amb optimisme dintre i fora del país que va tornar a sumir-se de seguida en l’oblit de la comunitat internacional.

El món torna fixar-se en Birmania el setembre de 2007: milers de monjos budistes surten al carrer contra la Junta Militar. El que va començar com una protesta de treballadors i estudiants contra la pujada del preu del petroli es va convertir en el crit desesperat d’un país sotmès a un govern il·legal i repressiu que dura ja quatre dècades i mitja.

Al maig de 2008, el cicló 'Nargis' castiga encara més a la ja castigada població de Birmania. Més de 30.000 morts (podrien ser 100.000, segons Nacions Unides), desenes desapareguts i una incalculable quantitat de persones que han pogut perdre les seves cases tornen a acaparar l’atenció de la comunitat internacional, mentre la Junta militar posa tot tipus de traves als cooperants estrangers i al repartiment de l’ajuda humanitària arribada de tots els racons del planeta.

El dilluns, el numero ú la junta, el generalíssim Than Shwe, va passar un segon dia consecutiu visitant la zona sinistrada, en el sud de Birmània, entrant en les zones més afectades per primera vegada. El líder birmà habitualment roman reclòs en la capital administrativa del país, Naypyidaw.

Birmània, en dol pels 133.600 morts i desapareguts del cicló Nargis, rebrà el dijous al secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, en el marc d’iniciatives destinades a encaminar ajuda humanitària, malgrat les reticències mostrades fins a ara per la junta en el poder. La pressió internacional s’ha intensificat sobre la junta militar per a que obri àmpliament les portes a l’ajuda internacional destinada als 2,4 milions de damnificats i especialment als gairebé dos milions que, segons l'ONU, encara han rebut la més mínima ajuda.

Amb el temor que es produeixi una "segona catàstrofe" humanitària degut a la fam i les epidemies, Ban Ki-Moon, tractarà de convèncer als militars, que diuen protegir la sobirania nacional i desconfien dels Occidentals, de mostrar-se més receptius. Desenes d’avions ja van aterrar a Rangun, però diversos vaixells -com el francès 'Li Mistral' carregat amb més de mil tones d’ajuda, segueixen esperant en alta mar la llum verda de la junta. Ban romandrà fins al divendres a Birmània i no estarà present durant la segona fase del referèndum sobre la nova Constitució que la junta preveu organitzar el dissabte, denunciat pel partit d’oposició de Aung Sant Suu Kyi i considerat com inoportú per la comunitat internacional.

En aquest referèndum és pretenen perllongar la dictadura militar. L’esborrany constitucional que es va votar en les urnes legitimarà i perllongarà la presència dels militars en la vida política de Birmània a través de la "democràcia dirigida" que proposen. Les principals formacions de l’oposició democràtica i les organitzacions de les ètnies minoritàries han rebutjat el seu contingut per antidemocràtic. El text constitucional estableix un Parlament bicameral nacional (Pyidaungsu Hluttaw) i legislatius per a cadascun dels set estats (State Hluttaw) i de les regions (Region Hluttaw) en les quals divideixen el país. Cada Càmera "inclourà representants de les Forces Armades triats pel cap de l'Exèrcit". El poder Executiu recau en el President de l'Estat, i es creen els poders Legislatiu i Judicial perquè actuïn amb independència. El president de Birmània l’escull el Col·legi Electoral Presidencial, format pel legislatiu, d'entre tres candidats a vicepresidents. Presidirà per un mandat de cinc anys, prorrogable una sola vegada (el Cap de l'Estat no es tria per sufragi universal). El President de la nació decideix la composició i proposa el Govern, però ha de demanar al cap de l'Exèrcit els candidats militars per a Defensa, Interior i Assumptes Fronterers, i preguntar-li si té aspirants per a altres carteres. Els militars nomenats ministres o viceministres "no necessiten retirar-se o sortir de l'Exèrcit", però els civils que ocupin aquests càrrecs no poden participar en les activitats del seu partit polític (el mateix s’estipula amb el President del país).

El referèndum compta amb el temor i rebuig de grups de defensa dels drets humans que van dir que la votació, realitzada el 9 de maig, era una farsa doncs el país és controlat pels militars des de 1962 i molt poques persones es van animar a rebutjar la Constitució per temor a represàlies. El referèndum va estar també afectat per gran quantitat de denúncies sobre intimidació i frau.


L'actuació de la Junta Militar birmana amb els seus propis conciutadans en el lent repartiment d'assistència davant el desastre, així com per a la concessió de visats per a personal sanitari extranger ha causat nombroses crítiques de la comunitat internacional.

15 de maig del 2008

" ¿Quién juzga al juez que vigila al vigilante...? "



Diverses desgràcies han fet que en les últimes setmanes ens hàgim vist submergits en la polèmica de cadena perpètua si, cadena perpètua no. Moltes persones ho tenen clar i diuen que si, d’altres persones també ho tenen clar i diuen que no, d’altres no tant i la seva resposta és no però...És possible? En quins casos? Fets com el de la nena Mari Luz han fet que moltes persones s’hagin bolcat a demanar la cadena perpètua pels pederastes. El que està clar és que una reforma així implicaria una modificació de la Constitució.


A Espanya, la cadena perpètua va ser abolida per la Constitució Espanyola de 1978. A més a més, en el seu article 25.2 s’estableix que les penes de presó han d’estar orientades cap a la reeducació i la reinserció social, cosa que no figura en la Constitució de cap altre país del nostre entorn.

Art 25.2 Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la reeducación y reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados. “

És per aquest motiu que molts jutges i tribunals rebutgen la idea de que una persona pugui ser condemnada a cadena perpètua, ja que es destruiria al pres com a persona i no tindria la possibilitat de reeducar-se ni de reinsertar-se en la societat.
Hi ha d’altres països d’Europa, com per exemple Itàlia, Alemanya i França en els que la cadena perpètua s’utilitza en els delictes més greus.


El Codi Penal espanyol estableix en el seu article 76, que les penes de presó no poden superar el límit màxim de 20 anys.

Art 76 El máximo de cumplimiento efectivo de la condena del culpable no podrá exceder del triple del tiempo por el que se le imponga la más grave de las penas en que haya incurrido, declarando extinguidas las que procedan desde que las ya impuestas cubran dicho máximo, que no podrá exceder de 20 años.”

Tot i això hi ha excepcions en les que aquest màxim es fixa en 25 o 30 anys efectius, com per exemple pels delictes de terrorisme. Però com sempre, feta la llei feta la trampa. Per als terroristes, igual que per a qualsevol condemnat, hi ha la possibilitat de que el jutge de vigilància penitenciària valori les circumstàncies personals del pres i la seva evolució en la reeducació i que així se li apliqui el règim general de compliment de les penes.


Desgraciadament, sempre hi haurà casos esgarrifadors que reobrin una vegada més el debat de la cadena perpètua. El que és evident, és que sigui per la Constitució, pel Codi Penal o pels propis "professionals" del dret, les coses no funcionen.


12 de maig del 2008

Augment del preu de l'arrós

En els primers mesos de 2008 el preu de l’arròs ha augmentat un 68%. No és un problema puntual sinó estructural, que afecta als fonaments del sistema.

S’assenyalen diverses causes principals: l’augment de la demanda en mercats emergents com Xina o l’Índia; la falta de suport al desenvolupament agrícola i la política errònia mantinguda durant dècades cap al camp, perjudicat en favor del creixement urbà; els límits a les exportacions establerts per alguns dels principals productors i l’augment del cost del petroli, en màxims històrics.

El patró de la crisi no és el d’una fam puntual, sinó el d’un conflicte complex que qüestiona el model de desenvolupament i creixement globals. En països com Xina, per exemple, la transició nutricional, és a dir, l’adopció d’hàbits alimentaris propis de països desenvolupats, ha provocat un augment del consum de carn i productes lactis. Al marge de les conseqüències positives que pugui tenir per a la salut, el canvi implica un increment de la demanda i per tant, un augment dels preus. Un altre problema és l’augment del cost dels fertilitzants, que agreuja les dificultats que afronten els agricultors i ha provocat, per exemple, que agricultors d’Àfrica abandonin els seus cultius, degut al excessius costos de producció per a les seves possibilitats econòmiques.

El sistema agrícola no està preparat per a afrontar la crisi després de dècades d’oblit i falta d’inversió, com denuncia el Banc Mundial. Entre 1980 i 2004 la inversió pública en el sector es va reduir a la meitat. Ni a EEUU ni a Europa hi ha un problema de carestia d’aquest aliment essencial per a una gran part de la població mundial. No obstant això, en 37 països, especialment africans i asiàtics, l’increment del seu preu i d’altres cereals està provocant una greu situació d’escassetat segons fonts de la FAO.

Aqui podeu veure un mapa de la FAO que mostra estadistiques sobre la fam al món des de l'any 1970

Segons l'ONU, l’augment dels preus del blat de moro, l’arròs i el blat "condemna a la fam a més de cent milions de persones en tots els continents". La carestia representa una pressió enorme sobre els organismes subministradors d’ajuda als països pobres, com el Programa Mundial d’Aliments (PAM), el qual destina els seus fons a 73 milions de persones aquest any.

"Avui només podem pagar el 40% dels aliments que pagàvem al juny de l’any passat", va anunciar la directora executiva del PAM, Josette Sheeran.

8 de maig del 2008

Celebració de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa

Avui és el dia establert per les nacions unides per tal de celebrar l'aniversari de la fi de la II Guerra Mundial. És important matisar que aquesta data no representa la fi del conflicte, ja que aquest va continuar sent vigent en altres punts del planeta, ara bé, si que va representar la rendició de l'exèrcit alemany.

El fet que existeixi aquest dia marcat dins del calendari esdeveniments i dies internacionals, que apareix a la web de les Nacions Unides, és remarcable ja que és representatiu de les magnituds que va tenir el conflicte. És molt important que aquest dia serveixi de reflexió del que no hauria de tornar a passar en un planeta on representa que hi viuen persones civilitzades, així mateix ens ha de servir per recordar que hi ha diferents conflictes armats que s’estan duent a terme sense que siguin mediàtics, i per tant, la gent no sap que estan succeint. Conflictes que estan acabant amb la vida de persones i que ajuden ben poc al desenvolupament d’una societat que pugui viure en pau.
Moltes d’aquestes guerres oblidades les trobem situades al continent Africà. Moltes d’elles són causades per la cursa per aconseguir el poder d’una font de riquesa. Una font de riquesa que ben poc ajuda a la gent del propi país que la pateix, ja que acabarà enriquint a unes persones concretes i, a més a més, pateixen les conseqüències d’una guerra. Ara bé, no és el continent Africà l’únic que en pateix, ja que aquestes guerres també es produeixen a altres territoris com per exemple Àsia o Amèrica Llatina. És important la difusió que n’intenten fer organitzacions com Metges sense Fronteres (http://www.msf.es/images/TOPTEN2007_tcm3-10011.pdf).

Bé, des d'aquest blog intentarem donar més informació sobre la situació actual d’aquests conflictes oblidats, i alhora també es donarà informació sobre temes concrets respecte el gran conflicte del segle passat: la Segona Guerra Mundial.

5 de maig del 2008

Un paso entre dos números: 1er y 3er Mundo

¿Consumimos para vivir o vivimos para consumir?


Como conclusión de que 'No es más rico quien más tiene sino quien menos necesita', este es un grito de libertad por la esencia humana, una llamada de la tierra por cuidarla y por cuidarnos a nosotros mismos. Entender el significado de felicidad, y que de ello no dependen las cosas materiales sino las cosas que no se pueden tocar. Dejar de esperar lo que viene desde arriba, y crear a nuestra medida nuestro propio entorno, nuestra propia vida que desde hace tiempo esta en manos de otros.



30 d’abril del 2008

La historia de un pueblo sin tierra


La tierra saharaui ha sido habitada desde siglos atrás por tribus nómadas. Vivían con rebaños que pastaban y cultivos donde era posible. Su religión era el Islam, su ley se basaba en las costumbres y el Corán. Etnicamente y culturalmente eran distintos de las poblaciones situadas alrededor de ellos, se movían a través del desierto en unas rutas más o menos regulares, establecidas por estaciones, pozos, fuentes. No conocían fronteras.

Un día acabó la paz. El Sahara Occidental fue colonizado por España en 1884, cuando al fin consiguió de nuevo la independencia, Marruecos y Mauritania empezaron a reclamar el territorio.

A partir de ahí empezó un clima de tensión sin fin. El 14 de Noviembre de 1975 España firma un acuerdo al que pondrá fin a su presencia en el Sahara y a compartir hasta entonces la administración del territorio del Sahara Occidental con Mauritania y Marruecos el 28 de febrero de 1976.

Las tropas mauritanas y marroquíes empiezan a ocupar las ciudades del Sahara Occidental y los saharauis empiezan a abandonar sus casas para instalarse en el desierto. Tras bombardeos de los marroquíes, finalmente acaban en campos de refugiados en Argelia.

El 26 de febrero de 1976, los últimos soldados españoles abandonan el Sahara Occidental y el Frente Polisario proclama la constitución de la República Árabe Saharaui Democrática (RASD). El 14 de Abril , Mauritania y Marruecos firmaban un acuerdo en Rabat por el que se repartían el país: los dos tercios más al norte para Marruecos y el tercio restante para Mauritania.

Las guerrillas del Polisario, con base en Argelia, tras continuos ataques contra las tropas marroquíes y mauritanas en el Sahara Occidental, consiguieron que Mauritania renunciara a sus pretensiones territoriales en el Sahara en 1979, y firmó la paz con el Frente Polisario. Sin embargo, su lugar es ocupado por Marruecos, que proclama su soberanía sobre la totalidad del territorio del Sahara Occidental.

En 1980 Marruecos comienza la construcción de un muro el cual divide el territorio del Sahara Occidental de norte a sur.



Muro que divide familias saharauis desde hace mas de 30 años


Sahara Resiste
La voz del pueblo saharaui a llegado a todas partes del mundo. Apoyando así su lucha organizaciones como la 'red de mujeres europeas y latinoamericanas en apoyo al pueblo saharaui', ' Associació Catalana d'Amics del Poble Saharaui', 'Asociación de Amigos del Pueblo Saharaui de Madrid', Asociación “Um Draiga”, Amigos del Pueblo Saharaui en Aragón... y la lista continua. El pasado Martes 15 de Abril del 2008 la Asociación de inmigrantes Saharauis (AISAC) y el movimiento solidario con el pueblo Saharaui convocan una concentración en frente de la Generalitat de Catalunya.
Tras una lucha sin fin por la autodeterminación de la población Saharaui.
Denunciando también al Sr. Montilla como ignora el sentimiento del pueblo Catalan que día tras día muestra su apoyo al pueblo Saharaui y el rechazo a las violaciones, abusos y atropellos que cometen las autoridad marroquies en los territorios ocupados.

L'ACAPS, denuncia que el presidente de la Generalitat se olvida que el Sahara es ocupado ilegalmente por Marruecos, explota sus riquezas naturales en contra de la legislación internacional y que la población saharaui soporta una dura represión, es marginada y vive la vulneración sistemática de sus derechos como personas i como pueblo.






Yarba Mahfud Mohammed

Vino a España tras quedarse paralítico a consecuencia de una herida de guerra. El motivo de su llegada a España era una operación por su minusvalía. Ahora vive en España y lucha día tras día con toda su energía y fuerza por un Sahara Libre.

El 24 de Marzo del 2008 con todos los papeles en regla, hizo el intento de visitar a su familia, la cual fué separada por las fuerzas Marroquies y vive ahora en la parte ocupada del Sahara Occidental, en Aaiun. Al llegar al aeropuerto, las autoridades marroquies le detuvieron, devia firmar la fórmula para poder acceder al territorio “soy un saharaui que vengo de regreso para pedir el perdón de nuestro rey”. Si salia del aeropuerto era para quedarse definitivamente, sino solo tenia la opción de volver por donde había venido. Solo le dejaron unos minutos para ver a su familia en el mismo aeropuerto, solo permitieron entrar a las mujeres, las cuales debían hacerlo de dos en dos...

Después de los breves minutos, regresó a España con la tristeza de haber recorrido tantos Kilómetros y estar a tan pocos metros de su familia y no poderlos ver de manera justa.
Podéis leer el relato en primera persona escrito por Yarba Mahfud Mohammed.

24 d’abril del 2008

Basta...

Apaleadas, a tiros o a hachazos…lo que importa es su piel.

A finales de Marzo empezó una vez más, la terrible matanza de focas en Canadá. Hasta este mismo mes de Abril, miles de focas habrán sido asesinadas. Cada año se extermina alrededor de unas 350.000 focas jóvenes en las costas de Canadá.

Las autoridades advirtieron de que se dieron instrucciones para que los animales sufran lo menos posible e intentó “humanizar” la matanza asegurando que es una práctica sostenible y que está muy bien manejada y controlada.

El Gobierno insiste en que la población de focas supera los 6,3 millones, y que la caza es "sostenible económica y ecológicamente".

Me pregunto: esta masacre…¿sostenible?, ¿HUMANITARIA? Hasta la mente más irracional se cuestionaría si aporrear cachorros de foca con un pico es algo humanitario.

En los últimos dos años, la mayoría de los animales asesinados han sido crías de foca de 2 semanas a 3 meses de edad. Vídeos como los del IFAW (Fondo Internacional para la protección de los Animales y su Hábitat) nos muestran que año tras año miles de focas mueren de una manera cruelmente inaceptable.



Los reporteros nos enseñan abusos tales como enganchar por el cráneo y arrastrar a focas vivas a través del hielo, muertas a palos o disparos que no las dejan inconcientes, por lo que son desolladas aún vivas y sintiendo toda la tortura.

Los cazadores no se preocupan de comprobar si las focas están muertas, sino de disparar i aporrear al mayor número de animales lo más rápido posible, intentando no causar daños en su piel.

Además, el cambio climático también representa una fuerte amenaza para la población de las focas. Cada vez más, las pobres condiciones del glaciar en la costa este de Canadá causa una mortandad más alta de lo normal en las crías de las focas.

El gobierno Canadiense mantiene y permite las cacerías por dos motivos:

- Que los pescadores obtengan ingresos fuera de la temporada de pesca. (Los cazadores de focas son pescadores comerciales de la costa Este de Canadá. Una media del 5% de sus ingresos anuales se deriva de la caza, y el resto del marisco: cangrejos, langosta y gambas)

- Por el mito no demostrado de que extinguen el bacalao.

Para mi humilde opinión la solución no es más que PROHIBIR el comercio exterior de todos los productos derivados de las focas. Estados Unidos y Sudáfrica lo hacen y, en los últimos dos años, se han sumado Holanda, Austria, Bélgica, Croacia, Italia, México, Panamá y Groenlandia. El Reino Unido, Francia y Alemania ya tienen el proceso en marcha.

¿Y España?

En el año 2006 el Consejo de Europa aprobó un llamamiento a los 46 países miembros (entre ellos, a España), para que promovieran en sus territorios la prohibición del comercio de productos de foca.

España es cómplice de toda esta matanza porque sigue con el comercio de productos de foca con Canadá y por no unirse a la petición europea para cesar el comercio con este país.




VESTIR-SE AMB LA PELL D’UN ANIMAL TORTURAT NO ÉS ELEGANT.



Dóna un cop d'ull!

23 d’abril del 2008

Benvinguts


En aquest Blog volem presentar la nostra voluntat de crear projectes de cooperació i ajuda per constituir un món més just. Un dels nostres objectius a l’hora de crear aquesta plataforma és atreure a persones que tinguin aquestes mateixes inquietuds i que desitgin prestar-nos qualsevol tipus de col·laboració. O simplement, mostrar-nos el seu suport i fer palès que no som sols quatre somiatruites els que creiem en que és possible fer les coses d’una altra forma, la qual pot ser millor i mes justa.


No formem part de cap organització política, religiosa o empresarial. Com en tota iniciativa carregada de generositat i lliurament, serà necessari l’esforç i obstinació de moltes persones per aconseguir el que sembla impossible; tirar endavant, amb gran fortalesa interior i una fe sòlida en allò pel que lluitem.


Amb aquesta breu declaració d’intencions s’escriu el que pretén ser la primera plana d’un llibre virtual. I que millor que una data tant assenyalada com la d’avui, St. Jordi, per fer les primeres línies.


Dóna un cop d’ull !