El quart món

Estem acostumats a pensar, a creure, que la pobresa i la misèria són una cosa exclusiva dels països subdesenvolupats, però només cal sortir de casa per veure que no és així. A cada pas que fem ens trobem el dolor, la soledat, la injustícia i la marginació personificades.

El Quart Món es podria definir com la pobresa en els països desenvolupats i tot i que pugui semblar que les paraules ‘Quart Món’ s’acaben d’inventar, descriuen una realitat que no és nova precisament.

El progressiu creixement econòmic que experimenten els països desenvolupats no es veu reflexat en tots els àmbits socials. La distribució desigual de la riquesa en els països del Primer Món va augmentant la distància que separa a les persones riques dels grups més desafavorits i, a mesura que l’economia del món occidental creix, augmenta també la quantitat de persones a les que aquesta riquesa no els hi arriba.

Sectors cada vegada més amplis de la població cauen en la miséria, la marginació i exlusió i només a Europa existeixen més de 40 milions d'exclosos socials. Són persones que ocupen el mateix espai físic, però no el social.

- Ancians desamparats

- Vídues i mares sense mitjans econòmics

- Immigrants

- Nens abandonats, explotats o prostituïts

- Marginats socials

- Persones que exerceixen la prostitució

- Persones sense sostre, drogadictes i vagabunds

- Minories ètniques

Aquests grups de persones solen tenir vulnerats tots o quasi tots els drets que els correspondria pel simple fet de ser persones o ciutadans, com el dret a la salut, a una vida digna, a la vivenda, etc.

Tenim la pobresa molt a prop de casa i combatir-la hauria de ser un objectiu, un repte per la societat en la que ens trobem. Al nostre costat, pels carrers de la nostra ciutat hi ha moltes persones que semblen ser aparentment invisibles.

Sanitat Americana

Una dona mor abandonada als serveis d'urgències d'un hospital dels EUA

Una dona malalta ha mort a la sala d'espera dels serveis d'urgències d'un hospital psiquiàtric de Brooklyn, a Nova York, quan, estirada a terra, ha estat ignorada en repetides ocasions pel personal del centre sanitari i altres pacients.

Després de 24 hores d'espera, Esmin Green, de 49 anys, s'ha desplomat i ha agonitzat a terra, a la sala, sense que ningú mogués un dit per socórrer-la. La dona ha acabat sent víctima del menyspreu i la negligència del personal de l'hospital.

Una càmera ha estat testimoni de la seva agonia a terra a la sala d'espera del centre sanitari. Les imatges gravades mostren diversos usuaris que contemplen l'escena sense avisar el personal sanitari i un guàrdia de seguretat que hi treu el cap en repetides ocasions i veu la pacient, però no fa absolutament res.



Finalment algú ha avisat i el personal del psiquiàtric només ha estat a temps de comprovar la barbaritat que s'havia comès.

Un brot psicòtic havia portat Esmin Green a l'hospital, malaltia que ha acabat matant-la. Sis dels responsables del centre han estat acomiadats pel succés.

Tot això passa als EEUU, país considerat la primera potència mundial.

Segons l'Institut de Medicina, tots els anys moren prematurament més de 18.000 persones per manca d'assegurança sanitària. Si això no fos suficient, també esta en perill la ja insuficient assistència mèdica pública. Gairebé tots els estats d'EEUU han anunciat plans de retallades en Medicaid, el programa de cobertura sanitària per a les persones amb menys recursos. Si es porten a terme aquestes mesures, diversos milions de persones més es quedaran sense assegurança mèdica en els pròxims anys.

En l'actualitat, un de cada sis habitants d'EEUU no disposa d'assegurança mèdica. El perfil de la persona sense assegurança mèdica a EEUU resulta veritablement sorprenent. Vuit de cada 10 pertanyen a famílies en les quals un o més adults treballen. Un terç viu en famílies amb uns ingressos anuals superiors als 50.000 dòlars (uns 41.600 euros). El grup de persones sense assegurança que va créixer més ràpidament l'any passat va ser el d'adults amb ingressos mitjos i alts. La majoria treballava en petites empreses i, o van ser acomiadats, o les seves empreses van traspassar als treballadors els costos perquè les primes havien pujat un 13% de mitjana, el major increment dels últims 30 anys.

El resultat és que, el sistema sanitari nord-americà «incentiva a tot el món a fer el menys adequat». Incentiva als metges a rebutjar pacients sense segur o amb assegurança insuficient. Incentiva als pacients a renunciar a tractament fins que la seva situació sigui crítica. Incentiva a deixar de treballar per a poder optar als programes d'ajudes públiques. Incentiva als hospitals a elevar els seus preus perquè siguin els pacients sense segur els quals compensin la reducció de les quantitats per reemborsament decidida per les companyies asseguradores. Si cadascun d'aquests incentius perversos és nociu, junts donen un diagnòstic de desastre segur.

En aquesta línia crítica resulta molt interessant el documental de Michael Moore, Sicko

Aquesta pel·lícula és molt impactant per a una persona acostumada a un sistema sanitari on l'atenció de la població està garantida per una llei, sent aquesta atenció un dret universal. Al principi sembla com si estes fent broma amb les històries que va contant sobre casos de persones que han sofert un accident o han contret alguna malaltia, persones que han de triar entre la seua salut o la bancarrota.

Després d'aquesta introducció, tan impactant per a nosaltres europeus, Moore va fent un recorregut per diferents sistemes sanitaris i els va comparant amb el nord-americà: Canadà, Regne Unit, França, Cuba. En realitat no troba cap motiu en aquestos països que façi que el mateix sistema no pugui ser implantat en els Estats Units.

És difícil d'explicar racionalment que en el país més ric del món hi hagui 45 milions de persones sense dret a la sanitat pública. Un país en el que quan et fan un contracte de treball la gent valora més el tipus de cobertura sanitària que li estan oferint que el sou.

A part de tot aquest contingut és una pel·lícula que es deixa veure fàcilment, encara que potser el nivell d'enuig et vaja pujant poc a poc. Aquesta pel·lícula també ens hauria d'ajudar a valorar més el tipus de sistema sanitari que tenim a casa nostra i no deixar que baix cap concepte ens el canviin.